dilluns, 27 de desembre de 2010

Tècniques per a la documentació d'obres d'art

Connectant amb el tema dels darrers dies, us adjunto un vídeo que podeu trobar a la pàgina web del Museu Thyssen-Bornemisza on tracta precisament sobre tot aquest procés de fotografia de les obres d'art a un nivell multiespectral de les radiacions electromagnètiques.

Tot i que no es mostra l'aplicació dels raigs X, podem veure com es treballa amb la fotografia de llum visible (amb il·luminació rasant i amb macrofotografia), amb llum ultraviolada i amb infraroigs.


Recuperar el pasado: Nuevas técnicas de restauración. Parte I: Análisis Organoléptico y documentación fotográfica from museothyssen on Vimeo.

dissabte, 25 de desembre de 2010

Les termes d'Ilerda

Per celebrar el dia de Nadal, un bany relaxant a les termes de la ciutat romana de Lleida, Ilerda. Es tracta d'un vídeo que podeu trobar a YouTube o HistoTube en que es fa una recreació tridimensional del que haurien estat les termes de Lleida, ubicades al que actualment seria el carrer Cardenal Remolins, 9-11.



Per aprofundir en el món de les termes, he seleccionat uns enllaços interactius on es poden conèixer les diferents parts d'unes termes prototipus romanes, o la recreació explicada de les termes a la Torre Llauder de Mataró.

divendres, 24 de desembre de 2010

Aplicacions de l'estudi multiespectral

Enllaçant amb el tema que vaig iniciar ahir, sobre l'estudi de les obres d'art a partir dels diferents tipus de radiacions electromagnètiques, he buscat a la xarxa exemples realitzats sobre obres d'art conegudes.


Tot i que aquesta sigui una entrada breu, us referencio a tres enllaços que es corresponen a treballs realitzats pel Museu Thyssen-Bronemisza que són realment molt complerts.
Val la pena dedicar-hi uns minuts, ja que permeten d'una manera interactiva amb l'usuari, observar el quadre amb diferents tipus de radiacions alhora que se'ns donen explicacions complertes i detallades sobre el que s'està visualitzant.


Retrat d'un jove. RAFAEL
Retrat de Giovanna Tronabuoni. Domenico GHIRLANDAIO
Hugo Erfurth amb el gos. OTTO DIX. 

dijous, 23 de desembre de 2010

Un Picasso amagat

En el procés d'intervenció a una obra d'art un dels passos inicials és sotmetre-la a una observació atenta i acurada per a la realització d'un informe sobre el seu estat de conservació. Aquesta observació, tal i com es recull en l'Annex D de la Carta de 1987 s'ha de recollir fotogràficament i s'ha de realitzar de manera multiespectral, amb unes condicions d'il·luminació conegudes.

Un examen multiespectral és aquell que es realitza en els diferents espectres de la llum, tant visibles com invisibles. Cal entendre la llum com una radiació electromagnètica, és a dir, un conjunt d'ones harmòniques que es difonen a partir d'una font en línia recta i en totes les direccions. Així doncs, al ser les radiacions electromagnètiques (entre les quals hi ha la "llum" tal i com l'entenem) un fenomen ondulatori, es defineixen per la seva longitud d'ona i la seva freqüència.

Aquest seria l'esquema d'una radiació electromagnètica: una ona. La longitud d'ona és la distància que hi ha entre un pic i el següent;
i la freqüència és l'espai de temps que transcorre mentre es realitza aquesta distància. Font: Wikipedia.


Cada tipus de radiació electromagnètica té una energia concreta (que és funció de la longitud d'ona i la freqüència) i segons l'energia que tingui, ens permetrà visualitzar la superfície d'una obra pictòrica, o bé penetrar-la per observar el dibuix preparatori. És per aquesta diversitat de possibilitats que cal realitzar un estudi amb cada tipus de radiació, doncs ens donen informacions complementàries entre elles.

Aquest és un esquema de l'espectre de radiacions electromagnètiques. En funció de la seva longitud d'ona i freqüència, o el que és el mateix, de la seva energia, les classifiquem en aquests rangs. Font: Revista Catalana de Geografia.
Havent fet aquesta introducció, podem detallar quins tipus de radiacions electromagnètiques ens són útils a l'hora de diagnosticar els béns culturals, ordenades segons la seva energia:

- Raigs X. Poden travessar els objectes o la policromia en funció del número atòmic dels elements, el gruix dels materials que els constitueixen i la longitud d'ona de la radiació incident. Així doncs, amb aquesta tècnica, segons l'energia de la radiació X, podem traspassar la policromia per observar capes pictòriques subjacents o fins i tot el propi suport (en el cas de ser pintura sobre fusta ens és particularment interessant perquè ens indica si hi ha claus, el nombre de blocs que componen l'obra, etc.)

- Radiacions UV. Aquestes radiacions actuen sobre la superfície de la capa pictòrica, interaccionant amb ella, és a dir, excitant els electrons que componen la policromia. Al realitzar aquesta excitació s'emet una radiació que és característica de cada tipus d'element (no confondre amb color). D'aquesta manera, pigments metàl·lics tindran una reflexió d'UV similar, però molt diferent a una capa de vernís, que ens donarà una reflexió homogènia sobre la superfície de la policromia. Amb aquesta tècnica es poden distingir fàcilment addicions, repintades, presència de vernissos, etc.

- Radiacions visibles. Són aquelles que el nostre ull pot captar sense l'ajut d'altres aparells (tal i com requerim amb la resta de radiacions). Aquesta radiació, al ser a la que estem més familiaritzats, presenta multitud de tècniques d'aplicació. Entre elles trobem la il·luminació rasant (amb una font de llum entre 5 i 30º sobre la superfície de l'obra, que ens deixa veure les irregularitats de la superfície), la il·luminació transmesa (amb una font de llum des del revers de l'obra que ens permet observar les zones desgastades que permeten el pas de la llum), la macrofotografia, la microfotografia, la colorimetria, etc.

- Radiacions IR. Són aquelles que transmeten a la substància que travessen una intensitat calorífica, en funció del tipus de matèria que és travessada o el seu gruix. Amb la interpretació amb mètodes específics de quins elements adopten més o menys reflexió d'aquesta "temperatura" podem visualitzar dibuixos preparatoris, firmes amagades, penediments de l'artista, etc.

Tot i que aquestes nocions esmentades són molt bàsiques, procurarem aprofundir-les en entrades següents, ja que hi ha una gran diversitat de tècniques analítiques no destructives que es basen en les radiacions electromagnètiques. Tot i això, us recomano que entreu al següent enllaç, on estan explicades d'una manera molt amena, amb l'exemplificació directa en pantalla de cada tipus de llum.

Es tracta d'un treball del museu Guggenheim de Bilbao on es mostren les diferents aplicacions de cada tipus de radiació per a la determinació i reconstrucció digital d'una pintura subjacent en un quadre de Picasso. Tot un món!

Font: http://www.guggenheim-bilbao.es/secciones/investigacion/un_picasso_escondido/es.html

dimecres, 22 de desembre de 2010

Pere el Gran, 700 anys després

Amb l'excusa del 850è aniversari del monestir de Santes Creus, la Generalitat de Catalunya aquest 2010 ha emprès una intervenció mediàtica de la que tots poc o molt n'hem sentit a parlar. Es tracta de l'obertura del sepulcre de Pere II el Gran i del seu estudi , restauració i anàlisi.
L'altar major de Santes Creus acollí el mausoleu del monarca per voluntat explícita en testament de Pere el Gran, però el sepulcre actual fou ordenat de construí pel seu fill Jaume II. Així doncs, el sepulcre de Pere el Gran era l'únic sense profanar dels altres que l'acompanyen, datats al XIV, corresponents al rei  Jaume II i la seva esposa Blanca d’Anjou i a l’almirall Roger de Llúria. En el següent enllaç podeu observar una "gigafoto" del sepulcre on fou enterrat Pere II el Gran, una imatge que té una magnífica resolució i qualitat.
El procés començava mitjançant una primera obertura tècnica del sepulcre, feta el passat 26 de gener, que va permetre analitzar l’estat de les restes i valorar la viabilitat del trasllat.  

Abans d’aquesta primera obertura tècnica, s’havien fet diferents estudis previs, entre els quals destaca una endoscòpia (visió de l’interior del sarcòfag per mitjà d’una petita càmera de vídeo) i una analítica de gasos.


Així es va permetre saber que el cos de Pere el Gran va ser embalsamat, una pràctica habitual en els enterraments de membres de les cases reials europees a partir del segle XII. Els resultats de l’analítica de
Gasos van permetre identificar elements com la brea, el betum, la sílice o herbes aromàtiques, que formen part de les receptes egípcies, gregues i posteriorment medievals que s’utilitzaven en els processos d’embalsamament.
Entre els dies 15 i 17 de març tingué lloc l'obertura de la tomba per fer efectiu el trasllat cap al Centre de Restauració de Béns Mobles de Catalunya i procedir amb l'estudi i la intervenció de les restes del monarca. Aquest fet va iniciar un creixent interès pels mitjans de comunicació, que es van fer ressò del succés.


Al cap d'uns mesos un cop finalitzat el procés d'intervenció i quan ja han transcendit la majoria de resultats, a falta de completar els estudis amb les dades obtingudes, per la xarxa corren multitud d'informacions interessants. Un clàssic fou el reportatge especial que es retransmeté al programa de TV3 "Sense ficció" el passat 4 d'octubre amb el títol Anatomia d'un rei que donava dades generalistes sobre el procés. 
Tot i això, us recomano que dediqueu una estona a passar-vos pel següent enllaç de Patrimoni.gencat. El web de patrimoni de la Generalitat de Catalunya va penjar un interessant reportatge on es recopilen fotografies, vídeos, reconstruccions tridimensionals i l'explicació molt planera de tot el procés, la història del monestir i el rei i la intervenció realitzada.

dimarts, 21 de desembre de 2010

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (IV)



Les obres en litigi
Silverio Nieto, director del Servei Jurídic Civil de la Conferència Episcopal Espanyola, ordenava lliurar a Barbastre les obres que estableix al seu informe del 8 de setembre de 2005, que el nunci i la Congregació per als Bisbes van assumir íntegrament. Les obres que hi figuren són 107, de les quals Nieto va considerar que quinze pertanyien a Lleida. N'hi ha trenta que van ingressar al museu en l'època del bisbe Malla i que el bisbat reconeix que estan en dipòsit i s'avé a lliurar.
Era obvi que el Museu Diocesà reunia peces de tota la diòcesi, però ningú en coneixia els detalls. El museu, instal·lat inicialment al Palau Episcopal de Lleida, va estar durant el llarg període dels bisbe Malla sense prosperar: les peces no estaven exposades o ho estaven de manera irregular; no hi havia catàlegs ni documentació ni es coneixia la procedència de les obres.
El novembre de 1993, amb la inauguració de l'exposició Pulchra, es pretenia donar a conèixer les millors peces del Museu, estudiar-les i presentar-les en un bon catàleg; però segons la conservadora del museu Carmen Berlabé, el catàleg es va fer amb escassedat de dades, de manera que s'ha hagut de rectificar. Tot i això, el bisbat de Barbastre es va basar en les peces que aquest catàleg atribuïa erròniament a parròquies aragoneses per reclamar-les. A més a més, des de l'Aragó també van recercar als números del Boletín Oficial del Obispado de Lérida de l'època per incloure altres peces en la seva demanda.
Per a la realització del catàleg es va estudiar el Boletín, la revista del seminari Esperanza i un catàleg concís que feu el mossèn Armengol el 1936, quan les obres enmig de la Guerra Civil havien de començar un seguit de trasllats. 
Posteriorment a Pulchra continuà una extensa recerca a càrrec de Carmen Berlabé i el professor de la UdL Francesc Fité. Es van buscar coincidències entre el catàleg de 1936 i les publicacions del bisbat. Els números d'inscripció que es van fer servir al final de la guerra, quan les peces del museu van sortir cap a Saragossa, també van ser útils per localitzar i datar obres. La forma d'ingrés (donació, permuta i compra) també era fonamental.


Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Roben obres d'art per valor de 5 milions d'euros

Un camió ple d'obres d'art que va ser assaltat el passat dissabte a la localitat madrilenya de Getafe. Contenia un total de 22 quadres d'importants pintors i escultors contemporanis valorats i assegurats en 2,5 milions, i també diverses obres més no assegurades. Les damnificades, les galeries on havien de tornar els quadres després que fossin cedits temporalment a la galeria Stephan Ropkë de la ciutat alemanya de ColòniaNeus Fernández, Fernando Pradilla, Juan Gris i la pròpia Arnès & Ropkë a Madrid, i Senda i Oriol a Barcelona.
Les obres robades són d'autors tant notoris com Picasso, Chillida, Saura, Tàpies, Botero i Juli González. La investigació la porten el Grup XXI de la Brigada Provincial de Policia Judicial i la Brigada de Patrimoni Històric de la Comissaria General de Policia Judicial, que mantenen la seva investigació en secret.


Llegiu la notícia completa als diaris Ara i Avui.

Propera intervenció: un capitell romànic

El Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal (MLDC) ha acceptat el pressupost que vam presentar per a la intervenció d'un capitell romànic provinent de la col·legiata de Sant Pere d'Àger. Es desconeix la data i el motiu del seu ingrés al fons, però possiblement la seva adquisició es dugué a terme a finals del XIX o inicis del XX, quan hi hagué la consolidació de la primera col·lecció diocesana.


Interior de la Col·legiata de Sant Pere d'Àger.
Font: www.monestirs.cat


Es tracta d'un capitell amb decoració vegetal d'inspiració clàssica i unes dimensions en mil·límetres de 250 x 270 x 230. Una talla sobre pedra que probablement hagués estat policromada, malgrat no es conservi la capa pictòrica. El seu estat de conservació s'ha considerat de grau 4, és a dir, dolent, tenint en compte els principals indicadors d’alteració que presenta, com ho són la possible presència de sals solubles però en especial l'estat avançat de disgregació fruit dels factors ambiental. 


Un capitell provinent també de Sant Pere d'Àger, conservat al MNAC.
Font: www.monestirs.cat


D'aquesta manera, el proper 10 de gener de 2011 iniciarem la intervenció a aquesta obra, que s'incorporarà a la col·lecció permanent del Museu. El procés consistirà principalment en un control del contingut de sals solubles, l'eliminació de morters afegits i la consolidació del suport.

divendres, 17 de desembre de 2010

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (III)

Després de la guerra civil
Des del final de la guerra fins al 1943, es produeix el retorn a Lleida d'aquests fons. Al seminari s'hi traslladaren novament les col·leccions diocesanes, més tot un important conjunt d'obres d'escultura en pedra,  sobretot medieval. Especialment significatives eren les provinents de la Seu Vella, que havien estat de l'antic Museu d'Antiguitats i que d'aquesta manera s'incorporaren al diocesà.
Aquest és, doncs, un altre dels orígens de les col·leccions diocesanes: els fons de l'antic Museu d'Art de Lleida redistribuïts després de la guerra civil.
Però la major part dels fons de pedra restants foren traslladats a la Seu Vella, i allí algunes obres foren objecte d'espoli i robatori per la situació de deixadesa en que es trobava el monument. 
Però el museu no se'n va sortit de tenir un edifici propi. Tanmateix cal destacar el projecte encarregat el 1967 a l'arquitecte Lluís Domènech per a un edifici de nova construcció que, juntament amb altres funcions, havia d'acomplir la de museu. Però no es va arribar a fer, i amb la venda de l'edifici del seminari el 1969, les col·leccions diocesanes es reubicaren en diferents dependències del Palau Episcopal i a l'església romànica de Sant Martí, tal i com han estat fins al 1997.


Interior de l'Església de Sant Martí quan exhibia
l'exposició
Proemium. Font: www.lleidatur.com
El projecte actual
És en la darrera dècada del s. XX en la que es duen a terme accions decidides per a la definició d'un nou museu i la definitiva ubicació de les col·leccions diocesanes en un nou edifici. Ja des del 1988, amb el primer acord entre les diferents institucions, el fons del diocesà es preveia que s'integraria en un museu de nova creació. 
El 1993, any del centenari del museu diocesà, les diferents administracions públiques ja van unir els seus esforços en l'exposició Pulchra, en la qual es varen mostrar les millors obres d'art del museu.
El 1996 el ple de l'ajuntament de Lleida va aprovar el Pla de Museus de la ciutat, el qual, basat en estudis i propostes d'especialistes, pretenia establir quines havien de ser les línies d'actuació en matèria de museus a la ciutat. Un objectiu que no es pot desvincular de la recuperació d'edificis històrico-artístics com a infrastructures culturals. 
El conveni definitiu es va signar l'1 d'agost de 1997 entre la Generalitat de Catalunya, el Bisbat de Lleida, la Diputació, l'Ajuntament i el Consell Comarcal, per a dur a terme definitivament la creació del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal.
El Consorci conjuminava definitivament sota un mateix ens museístic les dues grans col·leccions centenàries conservades a la ciutat de Lleida: l’arqueològica, procedent de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i hereva del fons que havia nodrit l’antic Museu d’Antiguitats, i l’artística, que havia conformat l’antic Museu Diocesà de Lleida.
El Museu de Lleida va obrir les seves portes el 24 de desembre del mateix any amb l'exposició Prooemium, a l'església romànica de Sant Martí de Lleida. 
Amb la construcció de la nova seu del museu el 2007, instal·lada als espais de l'antiga Llar de Sant Josep, s'hi adscriuen també el fons de la col·lecció arqueològica i el Gabinet Numismàtic de l'Institut d'Estudis Ilerdencs de la Diputació de Lleida i el fons de la col·lecció artística de la Catedral Nova de Lleida.



Edifici actual del MLDC, obra de Joan Rodon Arquitectes Associats.



Tot i això, els últims avenços institucionals realitzats per a la consolidació del consorci del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, es van començar a tenyir pel rebombori Vaticà que donà peu a la Diòcesi de Barbastre-Montsó a iniciar el litigi.

 
Durant les obres de rehabilitació de l'antiga Llar de St. Josep en l'actual 
seu del MLDC. Font: www.museudelleida.cat
Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.

dijous, 16 de desembre de 2010

A Son, disputes entre Catalunya i Aragó

Son és un dels pobles més alts de les valls d'Àneu, al Pallars Sobirà. A 1393 metres d'altitud i a 7 km d'Esterri d'Àneu. Citat ja en l'Acta de Consagració de la catedral de la Seu d'Urgell l'any 839, fou un poble amb certa esplendor econòmica, tal i com demostra l'església de Sant Just i Sant Pastor, una delícia del romànic al Pirineu.
Església romànica de Sant Just i Sant Pastor a Son.
En aquesta església s'hi conserva un retaule gòtic del del segle XV, atribuït a Pere d'Espallargues, deixeble de Pere Garcia de Benavarri i autor d'un altre retaule, el d'Enviny, que el 1909 va ser adquirit per col·leccionistes estadounidencs.
Tot i això, el que avui ens ocupa és el retaule de Son, que tal i com ens informa l'historiador del Museu de Lleida, Alberto Velasco, tampoc es va lliurar de les vendes a col·leccionistes "hi falten els diferents compartiments de la part baixa, que van ser venuts fraudulentament cap al 1939." 
Malgrat això, va aconseguir lliurar-se de la guerra del 1936 tot i que va obligar el seu trasllat a Lleida. El 1940 tornava al poble d'on no sortiria fins el 1989, quan va ser traslladat a Barcelona per ser restaurat. El 25 d'octubre de 1991 va se restituït al lloc actual. 
El conjunt consta de 23 peces que representen diverses escenes: la Mare de Déu i el nen, l'Anunciació, la Visitació, la Nativitat, l'Epifania i el martiri dels Sants Just i Pastor, entre altres representacions sacres.
Retaule major de l'Església de Sant Just i Sant Pastor,
obra de Pere d'Espallargues (s. XV)



La notícia saltava als diaris el passat mes de maig, quan sortia a subhasta una taula gòtica amb una autoria corresponent a "anònim aragonès". L'historiador Alberto Velasco, arran de la seva recerca, va poder demostrar que l'esmentada taula es corresponia a un dels fragments perduts de les parts baixes del retaule de Pere d'Espallargues a Son "avui se’n conserven dos al Museu Maricel de Sitges i un tercer al Museu Diocesà de la Seu d’Urgell. […] El que jo proposava és que la taula venuda a Madrid fos un d’aquests compartiments desapareguts. I ho feia amb arguments molt i molt contundents, com ara la correspondència exacta de les mides amb les taules de Sitges i la Seu d’Urgell."

L'adquisició de la taula, però, va ser per la Direcció General d'Aragó, que sospitosament, va presentar un informe on afirmava que la taula seria obra del mestre de Vielha (curiosament, territori que tampoc és aragonès), corresponent a un conjunt del qual en conserva altres fragments en propietat.
La qüestió, una jugada política que us recomano de llegir per text del mateix Alberto Velasco, penjat al web del Museu de Lleida en el següent enllaç.

dimecres, 15 de desembre de 2010

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (II)

Inicis del Museu Diocesà
El Museu Diocesà de Lleida fou fundat el 1893 pel bisbe Josep Meseguer, seguint l'exemple del que el bisbe Morgades havia fet a Vic, on el museu episcopal havia estat inaugurat el 1891. L'objectiu principal era disposar d'una col·lecció d'objectes artístics que permetessin la formació dels seminaristes en temes d'arqueologia cristiana.
És en aquesta primera etapa del museu, anterior a la Guerra Civil, quan es produeix l'entrada més important d'obres, tant des d'un punt de vista quantitatiu com qualitatiu. Normalment s'aconseguia tot recuperant obres disperses i arraconades per les parròquies de la diòcesi, així com a partir de donacions.

El museu es va instal·lar des dels seus inicis en sales de l'edifici del seminari, avui seu del rectorat de la Universitat de Lleida. L'increment de les col·leccions obligà a realitzar diverses remodelacions de la seva instal·lació, entre les quals destaca el projecte de 1920 de Joan Bergós. 

Josep Meseguer i Costa. Foto: LLEGAT J. LLADONOSA (AJ. D'ALGUAIRE).

L'esclat de la guerra civil obre una etapa breu, però molt significativa, en la història del Museu Diocesà. Marcarà profundament el seu destí, ja que suposarà el seu desmantellament i alhora la seva desaparició com a museu durant aquests anys. 
Amb la sublevació de les guarnicions militars, el juliol de 1936, es desencadenà una reacció revolucionària de caire popular. Una de les conseqüències de la qual, fou la crema d'esglésies i la destrucció de part del patrimoni artístic religiós. 
El propi museu diocesà fou saquejat i desmantellat, i l'edifici del seminari fou convertit en la seu del POUM.  

Malgrat el seu estat, les obres foren recuperades i traslladades al Museu del Poble, la nova denominació que aleshores rebé el Museu d'Art Jaume Morera, situat a l'Antic Hospital de Santa Maria. Aquest museu va funcionar aleshores com a dipòsit d'urgència, on es van reunir tots els objectes i obres amb valor històric i artístic, recuperades per un grup d'afeccionats i per les autoritats republicanes, entre les quals cal citar Salvador Roca Lletjós i els artistes Antoni Garcia Lamolla i Enric Crous. Es realitzava la primera unió, tot i que fortuïta, dels diferents fons de les col·leccions lleidatanes.

A començaments del 1938, quan les forces de l'exèrcit franquista s'atansaven a la ciutat de Lleida, i davant del perill de bombardejos i atacs, s'habilità l'ermita de Butsènit com a dipòsit provisional dels fons artístics incautats pel govern republicà, inclosos els del museu diocesà.
L'agost d'aquell mateix any, però, l'exèrcit conquerí Butsènit, i els materials artístics foren traslladats, altra vegada, primer a Lleida i després a Saragossa, ciutat on restarien fins a l'acabament del conflicte bèl·lic.





Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.

dimarts, 14 de desembre de 2010

Particularitats lingüístiques

Segurament a més d'un ens ha passat que quan hem dit que érem restauradors, ens han demanat que algun dia els fem un bon sopar, o els aconsellem on es pot menjar bé.
La confusió entre restauració i hostaleria ve de prendre el primer terme en un sentit figurat, és a dir, restaurar-nos d'un cansament, de la fatiga, de la fam. I és que aquest sentit figurat de la paraula ja ve d'antic, fa més d'un segle que s'usa i seria difícil establir el primer moment en que s'adopta en català. Tot i això, és una realitat que el sentit figurat en aquest cas gairebé ha desaparegut, aconseguint que es canviï el sentit literal de la paraula.

Fem una petita recerca bibliogràfica trobem que un hostal, tal i com ens diu el diccionari de l'IEC, és "la casa on donen menjar i allotjament per un preu". Terme amb una única accepció que es troba escrit en català amb aquest significat des del s. XIII, d'etimologia provinent del llatí hospĭtalis "dels hostes; relatiu a l'hospitalitat".
Per altra banda, si busquem al diccionari el terme restaurant, en aquest ja se'ns informa que és una paraula que apareix escrita en català des del s. XIV, provinent també del llatí restaurans, antis, participi de present del verb restaurare. En un primer origen l'accepció en la que s'empra la paraula és gairebé com a sinònim de restablir, tot i que en el diccionari se'ns dóna tres entrades actualment: adj. Restaurador | m. Reforçant, reconstituent | m. Establiment en què se serveixen àpats, menjars.
És significatiu que la tercera entrada del terme "restaurant" sigui la més habitual avui en dia, i que se'ns especifiqui que és un calc del francès "restaurant", sense concretar una data en concret.
Si continuem la recerca de la primera entrada que ens dóna el diccionari, la de restaurador, ens indica que apareix escrita a partir del s. XV, derivada del llatí restaurator, ōris; també en aquest cas amb dues entrades, la primera referint-se al nostre àmbit professional també: adj. Que restaura | 2. Persona que té cura d'un restaurant, especialment el cuiner o l'encarregat de la cuina.
Així doncs, podem seguir la recerca amb restauració [s. XIV; del ll. restauratio, ōnis], on trobem una accepció que ja ens situa en el marc dels béns culturals: 
1. Acció de restaurar | 2. ART Procés o conjunt d'intervencions progressives que, d'una manera simple o combinadament, tenen per objectiu de prolongar l'existència dels béns culturals, millorant, fins al màxim, llurs condicions físiques. | 3 ECOL Conjunt d'operacions destinades a crear unes condicions similars a les que presentava un sistema natural alterat per l'activitat humana. | 4 GASTR Activitat del restaurador. | 5 POLÍT Reposició al tron d'un rei destronat o del representant d'una dinastia foragitada.
És obvi que és una paraula polisèmica a la que se li han anat afegint significats per una qüestió d'evolució de la pròpia llengua, com a idioma viu. Tot i això, per evitar confusions, potser podríem trobar termes més específics.

Tal i com proposa l'ICOM en la seva terminologia de 2008 que hauríem d'adoptar els conservadors, la paraula conservació pot incloure en si mateixa l'acció de restaurar. La trobem escrita des de 1507, provinent del llatí conservatio, ōnis i l'IEC ens la defineix com "Acció de conservar. Estar encarregat de la conservació de monuments."
Per altra banda, potser el terme hostaleria seria més adient per la professió "agermanada", doncs segons el diccionari es refereix al "Conjunt de serveis que donen les empreses i les persones que es dediquen a proporcionar allotjament i menjar a d'altres persones a canvi d'un preu convingut."

dilluns, 13 de desembre de 2010

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (I)

Antecedents i història del Museu i les col·leccions
El naixement dels museus a la ciutat de Lleida no divergeix essencialment del d'altres ciutats catalanes. 
En primer lloc, com a altres capitals de província, arran de les conseqüències de la desamortització dels béns eclesiàstics, cap a mitjans del segle XIX, es formà la Comissió Provincial de Monuments Històrics i Artístics. Aquesta comissió tenia per objectiu la recollida i conservació d'obres d'art que serien la base per a la formació dels coneguts com a museus d'antiguitats.
En segon lloc, com a seu episcopal, també es creà un Museu Diocesà; en aquest cas ja a finals de segle i seguint les petjades del museu de Vic.
I, finalment, a inicis del segle XX, aflorà la necessitat d'un museu d'art públic. Com a la resta de museus d'art catalans i a diferència amb els grans museus europeus, formats a partir de les col·leccions reials, s'haurà d'anar bastint a partir de donacions i adquisicions. En aquesta línia el 1917 neix el Museu d'Art de Lleida.
L'actual Museu de Lleida és, doncs,museu  la conjunció d'aquestes tres línies de formació de fons i col·leccions de patrimoni artístic, de creació relativament recent.

La Comissió Provincial de Monuments va començar a actuar de manera continuada durant la dècada dels anys seixanta del segle XIX i, el 1868, ja disposava d'un petit espai dins l'edifici del Roser, llavors Institut de Segona Ensenyança, per a instal·lar-hi les peces i els materials que anava recuperant. Aquest espai serà conegut, al igual que a la resta de províncies on actuaven les comissions, com a Museu d'Antiguitats. 
El seu fons estava format, majoritàriament, per peces arqueològiques procedents de tot el territori lleidatà. Entre aquestes peces hi tingueren un paper important, tant per l'elevat nombre com per la seva qualitat, les obres procedents de la Seu Vella, que des dels inicis del segle XVIII havia estat convertida en caserna militar. Foren recuperades per la mateixa Comissió, on hi figuraven Josep Pleyan de Porta o Lluís Roca i Florejachs


Claustre de l'antic convent del Roser quan era Institut de Segona Ensenyança.
Font: http://fotos-antigues-lleida.blogspot.com/
El 1917 el Museu d'Antiguitats, sovint també esmentat com a Museu Provincial, va passar a compartir l'espai amb el nounat Museu d'Art de Lleida, nascut a partir de les donacions de Jaume Morera. Un espai que es va ubicar en el desaparegut Mercat de Sant Lluís, a l'avinguda Blondel. 
Des d'aquest any i fins a la Guerra Civil els dos fons, pictòric i lapidari, van conviure i compartir els mateixos destins. El 1934 serien traslladats a un nou edifici, l'antic Hospital de Santa Maria, avui seu de l'Institut d'Estudis Ilerdencs (IEI).


..............................................................................................................................................................

Per a més informació podeu consultar els breus vídeos sobre un reportatge que podeu trobar al web del Museu de Lleida: Diocesà i Comarcal, explicant el procés de creació del Museu.

Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.