dissabte, 11 de desembre de 2010

Criteris i legislació en la conservació i restauració del patrimoni

La professió del restaurador està sempre subjecta a executar meticulosament uns criteris que assegurin una correcta conservació del patrimoni, aturant els factors de degradació que presenti una obra per tal d'assegurar-ne una correcta lectura i la seva transmissió al futur.
Tot i això, al llarg de la història aquests criteris d'intervenció han anat variant, i cada vegada s'han tornat més respectuosos amb l'original, doncs s'ha pogut constatar que, malauradament, en alguns casos antigues restauracions originen problemes de conservació.
A més a més, tot i l'experiència assolida i transmesa durant anys (per no dir segles) de professió, els criteris sempre han d'anar subjectes a cada obra en concret, i no es poden establir unes normes universals. Aquí rau, doncs, la principal dificultat d'un bon conservador restaurador des del meu punt de vista: en una correcta aplicació teòrica dels criteris més adequats en cada moment per a cada obra (seguint el concepte d'unicum de Cesare Brandi), més que no pas la d'aplicar unes tècniques que, estrictament, es podrien considerar com metòdiques.
Centrant-nos en el que ateny directament als criteris, tal i com hem comentant, aquests han anat evolucionant al llarg del s. XX, moment en que sorgeix la necessitat de teoritzar sobre la matèria, sobretot arran de les dues guerres mundials i la destrucció de molt patrimoni arquitectònic. Malauradament, tots aquests criteris que s'han redactat a nivell internacional entre els grans restauradors de l'època, no tenen un caràcter legislatiu en la gran majoria dels casos, sinó que són tan sols consells o orientacions a l'hora de realitzar les restauracions. Malgrat això, són un model de referència i és per aquest motiu que els volem anomenar tots aquí.
Els criteris els trobem compilats en diferents escrits, en funció de qui els hagi redactat i, d'aquesta manera, podem distingir entre els seus autors el caràcter legal d'aplicació:
- Els convenis de la UNESCO tenen caràcter obligatori pels països que els hagin subscrit. Són acords entre diversos estats que generen compromisos jurídics obligatoris, sotmesos a acceptació, adhesió o ratificació.
           - Convenció per la protecció dels béns culturals en cas de conflicte armat (La Haya, 1954)
           - Convenció per prohibir i impedir la exportació i transferència de propietat il·lícita de béns culturals (1970)
           - Convenció per la protecció del patrimoni mundial cultural i natural (1972)
           - Convenció Unidroit sobre béns culturals robats o exportats il·legalment (1995)
           - Convenció sobre protecció del patrimoni cultural subaquàtic (París, 2001)
           - Convenció per la salvaguarda del patrimoni cultural immaterial (París, 2003)
  
- Els convenis del Consell d'Europa són tractats multilaterals també d'obligatori compliment pels estats que els hagin subscrit i sotmesos a ratificació, acceptació, aprovació o adhesió.
           - Conveni cultural europeu (París, 1954)
           - Conveni per la salvaguarda del patrimoni arquitectònic europeu (Convenció de Granada, 1985)
           - Conveni europeu sobre les infraccions comeses contra els béns culturals (Convenció de Delfos, 1985)
           - Conveni europeu per la protecció del patrimoni arqueològic (Convenció de Malta, 1992)
  
- Les recomanacions de la UNESCO no tenen caràcter d'obligatorietat jurídica, sinó que inviten a adoptar certs principis directors i pautes.
           - Recomanació de principis per aplicar a les excavacions arqueològiques (Nova Delhi, 1956)
           - Recomanació de les mesures per fer els museus accessibles a tots (1960)
           - Recomanació relativa a la protecció de la bellesa i del caràcter dels llocs i paisatges (1962)
           - Recomanació sobre les mesures per prohibir i impedir l'exportació, importació i transferència de propietats
           il·lícites de béns culturals (París,1964 i 1970).
           - Recomanació sobre la conservació de béns culturals que l'execució d'obres poden posar en perill (1968)
           - Recomanació sobre la protecció en l'àmbit nacional del patrimoni cultural i natural (París, 1972).
           - Recomanació per la salvaguarda dels conjunts històrics i la seva funció contemporània (Nairobi, 1976)
           - Recomanació a la participació i contribució de les masses populars a la vida cultural (Nairobi, 1976)
           - Recomanació sobre la protecció dels béns culturals mobles (1978)
           - Recomanació sobre la salvaguarda i la conservació de les imatges en moviment (1980)
           - Recomanació per la salvaguarda de la cultura popular i tradicional (1989)
  
- Les recomanacions del Consell d'Europa són formulades pel Comitè de Ministres o per l'Assemblea parlamentària. Tampoc tenen un caràcter d'obligatorietat jurídica, sinó que planteja programes sobre qüestions científiques, racionals o tècniques.
           - Recomanació 365 i 366 relativa a la defensa i valoració dels espais i dels conjunts històrico-artístics (1963)
           - Recomanació 589 sobre protecció i rehabilitació (1970)
           - Recomanació 612 sobre l'adaptació de les legislacions nacionals a la protecció activa (1970)
           - Recomanació 532 i 681 sobre la protecció del patrimoni arquitectònic europeu (1972)
           - Recomanació 880 relativa a la conservació del patrimoni arquitectònic europeu (1979)
           - Recomanació 881 de l'assemblea parlamentària relativa al patrimoni arquitectònic rural (1980)
           - Recomanació relativa a la promoció dels oficis artesanals que intervenen a la conservació del patrimoni
           - Recomanació relativa a la protecció del patrimoni arquitectònic contra les catàstrofes naturals  
   
- Les declaracions de la UNESCO són instruments formals i solemnes que plantegen principis universals d'importància cabdal però amb caràcter intemporal, adoptades per l'ONU. Tampoc tenen caràcter jurídic, sinó més aviat moral.
           - Declaració relativa a la destrucció intencionada del patrimoni cultural (2003)
   
- Les Resolucions i Declaracions del Consell d'Europa no tenen caràcter jurídic directe, però poden inspirar la redacció de recomanacions o convenis dins d'aquesta institució.
           - Resolució 432 sobre l'operació "Salvar Venècia"
           - Declaració d'Amsterdam (Congrés sobre el patrimoni arquitectònic europeu, 1975)
           - Resolució 28 sobre l'adaptació de lleis i reglaments a les prescripcions de la conservació integrada del
           patrimoni arquitectònic (1976)
           - Resolució 880 de relativa a la conservació del patrimoni arquitectònic europeu (1979)
           - Resolució 916  relativa als edificis religiosos en desús (1989)
           - Declaració de Santiago de Compostel·la
           - Declaració de Segesta (Col·loqui sobre la conservació i ús dels teatres clàssics, 1995).
  
- Els reglaments de l'antiga CEE (Comunitat Econòmica Europea, actual Consell d'Europa) són normatives de compliment obligat pels estats membres, disposicions generals per donar uniformitat jurídica.
           - Reglament CEE 3911/92 del Consell, relatiu a l'exportació de béns culturals.
           - Reglament CEE 752/93 de la Comissió, relatiu a les disposición d'aplicació del R3911/92.
  
- Les directives del CE (Consell d'Europa) són normes jurídiques inferiors en que s'han d'adaptar les lleis nacionals. Són directrius destinades tant als estats com als particulars.
           - Directiva 2001/38 CE del Consell relativa a la restitució de béns culturals que hagin sortit de forma il·legal
           del territori d'un estat membre de la UE
           - Directiva de l'Assemblea relativa a un programa d'acció del Consell per la conservació dels espais i conjunts 
           històrico-artístics.
  
- Les cartes tenen una funció orientadora o informadora, constituint una font d'inspiració per a la legislació en cada estat. Són específiques i orientadores per al restaurador conservador.
           - Carta d'Atenes (1931)
           - Carta de Venècia (ICOMOS, 1964)
           - Carta italiana del restauro (1972)
           - Carta europea del patrimoni arquitectònic (ICOMOS, 1975)
           - Normes de Quito (ICOMOS, 1977)
           - Carta de Florència sobre jardins històrics (ICOMOS, 1982)
           - Carta de Burra per la conservació d'espais d'interès cultural (ICOMOS, 1979. Revisada el 1981 i 1988)
           - Carta de Toledo (1986)
           - Carta sobre la conservació i restauració dels objectes d'art i cultura (Itàlia, 1987)
           - Carta internacional per la conservació de poblacions i àrees urbanes històriques (ICOMOS, 1987)
           - Carta de Lausana per la protecció i gestió del patrimoni arqueològic (ICOMOS, 1990)
           - Carta internacional per la protecció i la gestió del patrimoni cultural subaquàtic (ICOMOS, 1996)
           - Carta internacional del turisme cultural (ICOMOS, 1999)
           - Carta del patrimoni vernacle construït (ICOMOS, 1999)
           - Principis que han de regir la conservació d'estructures històriques en fusta (ICOMOS, 1999)
           - Carta de Cracòvia (2000)
           - Principis per la preservació, conservació i restauració de les pintures murals (ICOMOS, 2002-2003)
           - Principis per l'anàlisi, conservació i restauració de les estructures del patrimoni arquitectònic (ICOMOS)
           - Carta de Nizhny Tagil sobre el patrimoni industrial (2003)
           - Nova carta d'Atenes (ICOMOS, 2003)
           - Carta d'Ename (ICOMOS, 2005)
  
- La legislació de l'estat espanyol és la que afecta directament als professionals que exerceixin en aquest territori, doncs compila les diferents normatives esmentades en els seus textos. Com ja sabem, la Constitució és la carta magna, la llei suprema dins l'estat espanyol. Jeràrquicament la segueixen les Lleis estatals (normes generals i abstractes ), les Lleis autonòmiques i els decrets.
           - Constitució espanyola de 27 de desembre de 1978
           - Llei 16/1985 del patrimoni històric espanyol
           - Llei 36/1994 d'incorporació al ordenament jurídic espanyol de la Directiva 93/7 CEE del Consell
           - Llei del patrimoni cultural català
            - RD 798/1971 pel que es disposa que a les obres, monuments i conjunts històrico-artístics s'emprin materials 
           i tècniques tradicionals en la mesura possible.
           - RD 111/1986 de desenvolupament parcial de la Llei 16/1985 (modificat pel RD 64/1994).
           - RD 620/1987 pel que s'aprova el Reglament de Museu de Titularitat Estatal i del Sistema Espanyol de museus
           (modificat pel RD 496/1994)
           - RD 1680/1991 pel que es desenvolupa la disposició addicional novena de la Llei 16/1985.
           - RD 211/2002 en que s'actualitza la llei 36/1994.
    
Bibliografia
GONZÁLEZ-VARAS, Ignacio. Conservación de bienes culturales. Teoría, historia, principios y normas. Cátedra - Manuales de arte. Madrid, 2006.
MACARRÓN, Ana. Conservación del patrimonio cultural. Criterios y normativas. Editorial Síntesis - Patrimonio cultural. Madrid, 2008.
MARTÍNEZ JUSTICIA, Mª José. Historia y teoría de la conservación y restauración artística.  
MARTÍNEZ JUSTICIA, Mª José. Antología de textos sobre restauración.
MARTÍNEZ JUSTICIA, Mª José. Restauración de bienes culturales en los textos normativos: selección, traducción y estudio crítico de documentos normativos nacionales e internacionales. Granada, 2009.
Llocs web de les institucions anomenades i enllaços.