diumenge, 12 de desembre de 2010

La necessitat d'acotar els termes: conservació i restauració.

Històricament, quan els restauradors comencen a prendre una consciència professional pròpia, no necessàriament vinculada a la dels artistes o arquitectes (que fins al mateix s. XX són els professionals que es dediquen a la restauració) sorgeix la necessitat de definir la disciplina. 
D'aquesta manera, a les cartes de la segona meitat del s. XX i les del s. XXI, s'aprecia aquest interès per establir què s'entén per restauració i conservació, i és especialment curiós observar com evolucionen cap a uns significats cada vegada més precisos.
A la carta d'Atenes del 1931, que es refereix gairebé exclusivament a patrimoni arquitectònic, encara no ha sorgit aquesta necessitat. Haurem d'esperar a la Carta de Venècia de 1964, encara centrada al patrimoni arquitectònic, per obtenir les primeres definicions de conservació i restauració acordades pels professionals de l'època, on cal destacar la participació de Joan Bassegoda Nonell com a ponent.
"La conservació i restauració dels monuments constitueix una disciplina que se serveix de totes les ciències i tècniques que poden contribuir a l'estudi i la salvaguarda del patrimoni monumental. […] Té com a finalitat salvaguardar tant l'obra d'art com el testimoni històric."
Seguidament especifica una distinció entre conservació i restauració més extensa en que "la conservació dels monuments imposa per damunt de tot un manteniment sistemàtic. […] Es veu sempre afavorida pel seu ús en funcions útils a la societat: aquesta finalitat, tot i que desitjable, no ha d'alterar la distribució i l'aspecte de l'edifici. Les adaptacions realitzades en funció de l'evolució dels usos i costums s'han de contenir dins d'aquests límits. […] El monument no es pot separar de la història de la que és testimoni, ni de l'ambient en el que es troba."
Per altra banda, considera que "la restauració és un procés que ha de tenir un caràcter excepcional. La seva finalitat és la de conservar i posar en relleu els valors formals i històrics del monument, i es fonamenta en el respecte als elements antics i a les parts autèntiques. La restauració ha d'aturar-se allí on comencen les hipòtesis: qualsevol treball encaminat a completar, considerant com indispensable per raons estètiques i teòriques, s'ha de distingir del conjunt arquitectònic i haurà de dur el segell de la nostra època. La restauració estarà sempre precedida i acompanyada d'un estudi arqueològic i històric del monument."
Així doncs trobem ja en aquesta carta el reflex per un interès d'una disciplina acotada científicament, en que es rebutgen les restauracions d'estil de Viollet-le-Duc i la seva escola, i acostant-se a una definició de conservació propera a les idees de Ruskin. Cal destacar que els arquitectes apliquen la concepció dual de l'obra d'art com a instància estètica i històrica que formula tot just l'any anterior Cesare Brandi a la Teoria del restauro (1963).
Brandi és considerat el pare de la restauració actual pels resultats del seu treball a l'Istituto Centrale per il Restauro (ICR) d'on, tot i actuar sobre béns mobles, n'extreu una Teoria que ateny a tots els béns artístics. Malgrat no es pugui resumir en poques línies el que formula, la seva definició de restauració ens indica que "constitueix el moment metodològic del reconeixement de l'obra d'art, en la seva consistència física i en la seva doble polaritat estètica i històrica, per tal de transmetre-la al futur."
Al document El conservador restaurador: una definició de la professió, redactat a Copenhague (1984) apareix una definició de conservació molt innovadora (tot i que posteriorment no s'hagi tingut en massa consideració), en que es concep com una tasca que inclou tres moments diferenciats: "l'examen tècnic, la preservació i la restauració dels béns culturals. L'examen és el primer pas que es duu a terme per determinar l'estructura original i els components d'un objecte, així com l'abast del deteriorament, alteracions i pèrdues que sofreix i la documentació sobre els descobriments realitzats. La preservació és l'acció empresa per retardar o prevenir el deteriorament o els desperfectes que els béns culturals són susceptibles de sofrir, a mode de control del seu entorn i/o tractament de la seva estructura, per mantenir-los el major temps possible en una condició estable. La restauració és l'activitat duta a terme per fer identificable un objecte deteriorat o amb desperfectes, sacrificant el mínim de la seva integritat estètica i històrica.".
El fet que la tasca dels restauradors sigui la conservació del patrimoni i que aquesta inclogui, en casos puntuals, la restauració d'algunes obres en circumstàncies excepcionals, és un concepte molt innovador que, malgrat plantejar-se el 1984, continua sent vigent i les definicions actuals el prenen com a referència. 
Tot i això, a posteriori d'aquest document de 1984 en molts casos s'ha continuat considerant la conservació i la restauració com a dos termes diferents i complementaris. És així el cas de la Carta de 1987 de la conservació i restauració d'objectes d'art i cultura. A més a més, la dialèctica ja no rau únicament en la conservació i la restauració, sinó que apareixen nous termes diferenciats a tenir en compte: prevenció, salvaguarda i manteniment. D'aquesta manera, a l'article segon, procura deixa clars els significats:
  • Conservació. Conjunt d'actuacions de prevenció i salvaguarda.
  • Prevenció. Conjunt d'actuacions de conservació, al plaç més llarg possible, motivades per coneixements prospectius, sobre l'objecte considerat i sobre les condicions del seu context ambiental.
  • Salvaguarda. Qualsevol mesura de conservació i prevenció que no impliqui intervencions directes sobre l'objecte considerat.
  • Restauració. Qualsevol intervenció que, respectant els principis de la conservació i sobre la base de tot tipus d'indagacions cognoscitives prèvies, es dirigeixi a restituir a l'objecte, en els límits del possible, una llegibilitat i, on sigui necessari, l'ús.
  • Manteniment. Conjunt d'accions recurrents als programes d'intervenció, encaminades a mantenir els objectes d'interès cultural en condicions òptimes d'integritat i funcionalitat, especialment després que hagin sofert intervencions excepcionals de conservació i restauració. 
L'International Council of Museums (ICOM) el 2008 va establir una terminologia que diferenciava cada procés segons els seus objectius, però tots englobats en el terme conservació; tal i com promulgava l'escrit de Copenhage de 1984:

Conservació. Totes aquelles mesures o accions que tinguin com a objectiu la salvaguarda del patrimoni cultural tangible, assegurant la seva accessibilitat a generacions presents i futures. La conservació comprèn la conservació preventiva, la conservació curativa i la restauració. Totes aquestes mesures i accions hauran de respectar el significat i les propietats físiques del bé cultural en qüestió.
  • Conservació preventiva. Totes aquelles mesures i accions que tinguin com a objectiu evitar o minimitzar futurs deterioraments o pèrdues. Es realitzen sobre el context o l'àrea circumdant al bé, o més freqüentment un grup de béns, sense tenir en compte la seva edat o condició. Aquestes mesures i accions són indirectes; no interfereixen amb els materials i les estructures dels béns. No modifiquen la seva aparença. (Alguns exemples de conservació preventiva inclouen mesures i accions necessàries per al registre, emmagatzematge, manipulació, embalatge i transport, control de les condicions ambientals - llum, humitat i contaminació -, planificació d'emergència, educació del personal, sensibilització del públic, etc.).
  • Conservació curativa. Totes aquelles accions aplicades de manera directa sobre un bé o un grup de béns culturals que tinguin com a objectiu detenir els processos nocius presents o reforçar la seva estructura. Aquestes accions només es realitzen quan els béns es troben en un estat fe fragilitat notable o s'estan deteriorant a un ritme elevat, pel que podria perdre's en un temps relativament breu. Aquestes accions a vegades modifiquen l'aspecte dels béns. (Alguns exemples de conservació curativa inclouen la desinfestació de teixits, la dessalinització de ceràmiques, la desacidificació del paper, la deshidratació de materials arqueològics humits, l'estabilització de metalls corroïts, la consolidació de pintures murals, la remoció d'herbes a mosaics, etc.).
  • Restauració. Totes aquelles accions aplicades de manera directa a un bé individual i estable, que tinguin com objectiu facilitar la seva apreciació, comprensió i ús. Aquestes accions només es realitzen quan el bé ha perdut una part del seu significat o funció a través d'una alteració o deteriorament passats. Es baa en el respecte del material original. En la majoria dels casos, aquestes accions modifiquen l'aspecte del bé. (Alguns exemples de restauració inclouen el retoc d'una pintura, l'acoblament d'una escultura trencada, la reintegració de pèrdues en un vas de vidre, etc.).