dilluns, 31 de gener de 2011

Pròrroga de les visites per descobrir el MNAC

Fa menys d'una setmana recuperàvem una notícia que sortia la primavera passada del 2010, en la qual ens fèiem ressò de la iniciativa del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) per posar a l'abast del públic les obres que conserva a les seves reserves.

Aquest projecte, organitzat durant el 2010 per commemorar el 75è aniversari del museu, ha tingut tal èxit que s'ha decidit prorrogar les visites a les reserves on s'hi conserven prop de 261.000 peces. Així doncs, encara hi som a temps!

Si voleu llegir-ne més, aquí teniu l'enllaç de la notícia a la versió digital del diari Ara.

La seu del MNAC a Montjuïc.
Font: www.turismedecatalunya.com

Els més buscats!

Sovint creiem que les obres dels grans mestres de l'art només es poden veure als museus. Tot i això, també hi ha uns privilegiats que els poden gaudir a casa seva perquè els poden adquirir quan alguna obra surt excepcionalment a subhasta. Més enllà hi ha els que no es resignen i opten pel furt. Qui deia que l'art no arriba a tots els públics?

Obres de Degas, Modigliani, Braque, Lautrec, Rembrandt i un llarg etcètera d'artistes porten anys en parador desconegut.


dissabte, 29 de gener de 2011

Els secrets de l'Esculapi

L'Esculapi d'Empúries és el símbol del jaciment arqueològic de la Costa Brava, que es restaurà durant 15 mesos en motiu del centenari de l'inici de les excavacions, i es presentà a una exposició al Museu d'Arqueologia de Catalunya, el passat 2008.

Podeu visualitzar aquests dos vídeos força interessants i molt curts, entre 3 i 4 minuts, que ens donen una aproximació als secrets de l'escultura.



divendres, 28 de gener de 2011

Com recuperar les pintures murals perdudes?

El fet d'arrencar les pintures murals d'un edifici sempre és un fet traumàtic per la memòria de la gent que en fa ús i ha viscut sempre amb aquella imatge de l'obra arquitectònica, però també per a qualsevol persona forana que acudeixi a visitar-la.

Les obres arquitectòniques han patit molts canvis al llarg de la història de tal i com van ser concebudes fins a l'actualitat per diverses raons, habitualment d'adaptació a nous usos o necessitats, però també per guerres o desastres naturals. Aquest fet sempre comporta el que hem d'entendre com una degradació de l'obra d'art, com una alteració de la seva imatge, doncs està interferint directament amb la imatge col·lectiva que prenem d'aquesta, distorsionant-la. Un exemple clar seria la imatge que tenim habitualment en l'actualitat d'entendre les esglésies romàniques de la Vall de Boí com unes arquitectures de pedra a vista, però és completament falsejada, doncs en origen estaven recobertes per un arrebossat de calç (tant a l'interior com a l'exterior), molt sovint decorat amb pintures.

A Catalunya tenim nombrosos exemples de principis del segle XX en que esglésies romàniques van perdre les seves pintures murals per diverses raons que no entrarem a analitzar. Aquest fet ha originat el debat en els últims anys sobre la conveniència del retorn de les pintures al seu lloc d'origen, per tal de poder-se observar en el seu emplaçament original i assegurar una correcta transmissió del missatge artístic.

En alguns casos, com a Sant Climent de Taüll, un artista en pintà una rèplica a un nou suport col·locat uns centímetres separat de l'original, de manera que quedi completament integrat. Actualment, però, s'està desenvolupant una tècnica molt interessant de reproducció fotogràfica coneguda com el Papelgel.



Aquesta tècnica, com veureu aplicada al vídeo, consisteix en realitzar fotografies de gran format de les pintures murals. Aquestes imatges es digitalitzen amb alta resolució i s'imprimeixen en aquest nou material, el Papelgel, realitzat a partir de polímers orgànics i inorgànics que quan s'humecta adquireix propietats elàstiques i adhesives, de manera que es pot adaptar a qualsevol superfície reproduint-ne la textura.

Per no realitzar les rèpliques sobre el mur, ni sobre les restes de pintura que es podrien conservar després de l'arrencament, es construeix una estructura separada uns centímetres de la superfície original, a base d'acer, fusta laminada i malla metàl·lica recoberta amb un morter, sobre el qual s'adhereixen les imatges impreses amb Papelgel.

dijous, 27 de gener de 2011

L'interior del MNAC

Des del passat 16 d'abril, tal i com se'n va fer ressò la premsa, el MNAC realitza una iniciativa molt interessant per tal d'apropar a la societat la difícil tasca dels museus: mostrar el seu fons. El diari Avui, ens ho explicava així a través del seu format digital, amb paraules de la periodista Maria Palau:

"Exceptuant el personal dels museus i els estudiosos, el públic general no té mai accés a les reserves. Mai. Però de curiositat per tafanejar les entranyes del museu no li'n pot faltar. Per això el Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC), que celebra 75 anys, ha decidit obrir al públic les seves reserves amb visites en grup, amb reserva prèvia, que començaran el 16 d'abril. [...]
El museu custodia a les seves profunditats unes 260.000 obres, entre pintures, escultures, arts decoratives, cartells, dibuixos i gravats, fotografies, objectes i monedes. Dit d'una altra manera encara més rotunda, del total d'obres que posseeix el MNAC només un 15% llueixen a l'exposició permanent, un 78% són a les reserves i un 7%, dipositades en altres museus."


Martín Capeluto, a la xarxa

Permeteu-me una llicència penjant aquest vídeo del canal que l'Instituto Andaluz del Patrimonio Histórico (IAPH) té a youtube. Es tracta d'una explicació de la participació d'un professor del Màster en Restauració de Monuments d'Arquitectura, de la Fundació de la Universitat Politècnica de Catalunya, al curs "Intervenir en el patrimonio contemporáneo: métodos y técnicas".


dimecres, 26 de gener de 2011

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (X)

El 28 de març de 2006 Ciuraneta va firmar la demanda que havia de portar el cas al TRIBUNAL DE LA ROTAL'equip jurídic argumentava que fins al moment només hi havia hagut decrets administratius i no hi havia hagut cap pronunciament jurídic, ni per la via canònica ni, naturalment, per la civil. Lleida volia que s'analitzés ara la propietat de les obres i demanaven anul·lar els decrets administratius perquè anaven "contra fets provats".
A partir d'aquell moment Lleida va centrar tots els seus esforços en el tribunal de la Rota, però passats els mesos es va veure que difícilment aquest tribunal s'atreviria a desautoritzar la Signatura Apostòlica i, menys encara, el cardenal Re.
Finalment el 13 de maig de 2008 el tribunal de la Rota va comunicar al bisbat de Lleida que no admetia a tràmit el recurs. Havien apssat dos anys i dos mesos i la notificació s'expedia justament quan anava bé per al timing que el Vaticà havia decidit perquè l'administrador apostòlic de Lleida, el bisbe Salinas de Tortosa, ho va fer venir bé amb la seua sortida de Lleida, l'acord que havia de tancar amb el bisbe de Barbastre per al lliurament de les obres, i el nomenament del nou bisbe de Lleida, que va tenir lloc el 16 de juliol.
I és que Battista Re se sortia amb la seva quan el 2007 el prelat de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta demanava la seva substitució per culpa de la malaltia que el consumia, Parkinson. Així doncs, s'encarregà de donar la diòcesi al bisbe de Tortosa, Javier Salinas, com a administrador apostòlic mentre no es nomenava un nou càrrec definitiu. Salinas havia estat nomenat bisbe pel mateix Battista Re als anys 90 i buscava arribar a cardenal, fets pels quals convindria amb la voluntat del magisteri romà.
Així doncs, el pla va culminar amb la signatura a Madrid, apadrinada pel nunci De Castro, de la cessió formal per part del bisbat de la majoria de les obres del Museu de Lleida Diocesà i Comarcal que reclama Barbastre. El bisbe s'havia acomiadat la setmana anterior dels feligresos lleidatans amb una nota a la porta de les parròquies i uns dies més tard Re designava el nou bisbe, amb la missió de tancar l'afer.
Tot i això la societat lleidatana estigué al cas i va presentar l'assumpte als tribunals civils, que el van admetre. Tot començava així de nou, per bé que la justícia en aquest cas partiria d'una legislació escrita i definida, que és la que hauria de comptar en un Estat de dret.



Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.

dimarts, 25 de gener de 2011

El món de les gigafotos


El terme gigafoto el crea Albert Sierra (historiador de l'art, museòleg i membre de l'ICOM amb una dilatada carrera) per referir-se a aquestes composicions gràfiques basades en fotografies d'altíssima resolució.
És una tècnica relativament recent al nostre país, malgrat que faci ja uns cinc anys que s'està desenvolupant per empreses com Calidos, a càrrec de Josep Giribert, responsable de gigafotos molt interessants del patrimoni català, entre altres projectes, on també destaquen les panoràmiques i vídeos HD.

Així doncs, la millor manera per descobrir què són les gigafotos és precisament prenent les paraules del bloc de Calidos, on fan una aproximació breu i concisa: "Es tracta de fer un ‘mosaic’ de fotos, amb un teleobjectiu, per després ajuntar-les amb un software, com els que s’utilitzen per les panoràmiques. Posteriorment es retoca de nivells la imatge resultant i es divideix en una munió de petits fragments (de 256 x 256 pix). Integrada en una pàgina web estàndard permet ser visualitzada, amb un visor creat amb Flash, de forma interactiva i a temps real pel usuari. La tècnica no és complexa però requereix una gran potència de processador i memòria per gestionar imatges tan i tan grans. Actualment els límits teòrics amb que es podria treballar són imatges de 300.000 x 300.000 pixels, equivalents a una imatge de 100 x 100 m en els que es podria veure en detall el cap d’una agulla i que el fitxer resultant ocuparia 250 GB."




Després d'aquest vídeo que, tot i no tenir explicació, ens deixa veure el procés de realització d'una gigafoto, no queda més que gaudir de la qualitat i detall d'aquestes imatges del patrimoni català.
Visiteu el següent enllaç de patrimoni.gencat, on hi ha les gigafotos de grans obres d'art, d'entre les que no us podeu perdre el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll o la Vicaria d'en Fortuny.

Detall de la gigafoto de La Vicaria, de Fortuny.
Font: www.patrimoni.gencat.cat

Nova pestanya: Etiquetes

"EIX RESTAURA - Conservació del patrimoni" està perfeccionant el seu Bloc per tal que els usuaris puguin seleccionar més ràpidament els continguts que més els interessin. Si la última actuació en aquest sentit fou crear la pàgina a la xarxa social facebook, avui hem perfeccionat el disseny del Bloc.

Des d'ara ja teniu a la vostra disposició una nova pestanya al menú de la dreta amb el nom d'Etiquetes, on podreu consultar ràpidament les entrades que tracten sobre un mateix argument. D'aquesta manera, tindreu accés directe als articles que versen sobre els temes més visitats: Casos pràctics, Tècniques, Legislació i criteris o El litigi de l'art sacre entre altres.

dilluns, 24 de gener de 2011

Ja som al facebook!

"EIX RESTAURA - Conservació del patrimoni" és des d'avui a la xarxa social de facebook.
Podeu adherir-vos a la pàgina de la plataforma que creà Mark Zuckerberg a través del següent enllaç o bé a partir de la pestanya del menú de la dreta que hem afegit també avui.

Esperem que aquesta iniciativa faci arribar encara a més gent la informació que volem difondre des d'aquí.

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (IX)

La demanda de Lleida comptava amb el vot favorable del promotor de justícia Frans Daneels, que va interpretar que existia prou fonament jurídic per estudiar la propietat de les obres. La sorpresa va ser quan el bisbe de Lleida va rebre una carta que anunciava que Daneels havia estat remogut del càrrec per a aquest cas específic i cap altre. Així doncs, el 17 de maig de 2007 la Signatura Apostòlica es va pronunciar sobre el recurs presentat pel bisbat de Lleida, que pretenia provar la propietat de les obres, negant-se a tenir en compte els arguments.
Aquesta vegada, però , la Signatura va cometre una irregularitat: el plenari de cinc membres que va analitzar el recurs de Lleida era presidit pel degà del tribunal, cardenal Augusto Vallini, que ja havia presidit el plenari anterior que havia emès el mateix veredicte. Els juristes van informar que això anava en contra de tot tipus de dret, tant civil com canònic, ja que el magistrat que ha emès una sentència no pot judicar el recurs a aquesta mateixa sentència.
Lleida va recusar encara un segon membre del tribunal, Jean-Louis Tauran, per una actuació anàloga. Ja s'havia declarat en contra de Lleida, i va dir que ala Signatura Apostòlica no hi ha nivells ni instàncies. A més a més, amb arrogància deia que per qüestió de dates no havia tingut temps d'estudiar la documentació de Lleida i va dir que ja la coneixia, que no li vindria res de nou.
El fet que fins aleshores Lleida sempre hagués recorregut al tribunal de la Signatura Apostòlica explica Eugeni Casanova (octubre de 2008) que es deu a que "el primer que atribuí les peces a Barbastre va ser la Congregació per als Bisbes, a través del nunci. Tots dos formen part de l'Administració vaticana i, per tant, cap tribunal no va dictaminar res. Lleida va reclamar a la Signatura, que sí que és un tribunal. La Signatura ha fet diverses resolucions, però mai ha entrat en el fons de la qüestió, que és la propietat. L'objecte de la discussió doncs, per al Tribunal, no és la propietat, sinó el decret que havia fet un nunci perquè a ell li va semblar bé. El personal Re és una de les persones més poderoses al Vaticà, i aquesta és la primera vegada que un tema que porta ell li reboten a la Signatura, i això no li agrada gens. No cal dir que ell coneix un a un tots els homes del tribunal, i la majoria són subordinats seus o col·legues. Estem en una institució piramidal on no hi ha divisió de poders. La Congregació per als Bisbes, és a dir, el cardenal Re, intervé perquè el nunci és bisbe. Com que la Signatura va dir a Lleida no, sempre serà que no; i per això han de recórrer al Tribunal de la Rota. Tots els membres són juristes i professors universitaris, no com a la Signatura, que hi ha de tot".





Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.

dilluns, 17 de gener de 2011

Introducció a l'anàlisi dels materials artístics

Anteriorment hem parlat d'una fase prèvia a qualsevol intervenció de restauració, com és l'anàlisi multiespectral de les obres. De fet es considera que qualsevol procés s'ha d'iniciar, seguir i acabar amb la presa de fotografies.


Així doncs, l'inici d'una intervenció de restauració s'ha de realitzar en el sentit d'obtenir el màxim d'informació sobre l'obra, treballant amb professionals de diferents àmbits, per poder així valorar i determinar la conveniència dels diferents processos als que s'haurà de sotmetre el bé cultural.


D'aquesta manera, a nivell esquemàtic i salvant les distàncies, podríem establir un seguit de passos previs a la intervenció de restauració en si:


1. Estudi històric de l'obra. Sol realitzar-lo un historiador o historiador de l'art perquè ens informi sobre l'autor, l'època, l'estil i les referències històriques que es tenen de l'obra (si ha patit algun incendi, inundació, transports per la guerra, etc.) que puguin ser vinculants en les seves alteracions i estat de conservació.


2. Estudi multiespectral amb presa de fotografies. S'ha de realitzar amb la col·laboració d'un físic i un fotògraf. Calen controlar tant els paràmetres de la fotografia com el coneixement de les radiacions electromagnètiques i la seva interacció amb els materials constitutius de l'obra per tal d'establir els paràmetres adequats per obtenir uns resultats adients. Podeu llegir sobre aquest procés a una entrada anterior al bloc seguint el següent enllaç.


3. Presa de mostres i anàlisi dels vernissos, aglutinants, pigments i suport. Es realitza conjuntament entre el restaurador, químics i biòlegs per tal de poder determinar tots els detalls sobre els materials i tècniques artístiques, així com intervencions anteriors.


4. Anàlisi dels resultats. A partir dels resultats obtinguts, es poden determinar la conveniència o necessitat de certs processos de restauració. Així doncs, per exemple, si a través dels estudis es determina que hi ha un daurat a l'aigua o un vernís de colofònia, condicionaran uns tipus de neteja i sistemes d'eliminació concrets.


En el següent vídeo es dóna una aproximació sobre la presa de mostres i anàlisi dels elements constitutius de les obres d'art.


divendres, 14 de gener de 2011

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (VIII)

Malgrat la trentena de recursos i al·legacions presentats per Lleida, els tribunals eclesiàstics no han volgut entrar mai en el fons de la qüestió. No només això, sinó que l'Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica
 va apartar un promotor de justícia (els fiscals en el marc eclesiàstic) que va voler acceptar el cas. I és que el Tribunal compta amb noms com Javier Echevarría (secretari personal de Josemaría Escrivá, cardenal de l'Obra avui en dia); Julián Herranz (cardenal també de l'Opus Dei); Jean-Louis Tauran; Antonio María Rouco Varela; Agostino Cacciavillani i Sergio Sebastiani; aquests dos últims membres del consell cardenalici de la Congregació per als Bisbes que dirigeix el cardenal Re, contra qui s'haurien de pronunciar en cas d'acceptar algun recurs de Lleida.
L'Alt Tribunal de la Signatura Apostòlica és, doncs, l'entitat que ha anat refusant de manera sistemàtica tots els recursos presentats per Lleida per qüestions de forma o per estar fora de termini. Santiago Bueno explica que els tribunals solen ser molt flexibles en aquests casos si veuen que hi ha raons fonamentades i que la justícia en pot sortir beneficiada, però en aquest cas no hi ha hagut cap signe de transigència.
Els experts demostren que les poquíssimes argumentacions jurídiques donades per la cúpula de l'Església en el litigi són un cúmul de tergiversacions, interpretacions partidistes i fugides d'estudi, per bé que no és d'estranyar en un feu teocràtic medieval com el Vaticà, on no hi ha separació de poders i el tràfic d'influències són la tònica dominant.
Simplement no hi ha hagut ningú que hagi gosat pronunciar-se contra les disposicions del cardenal Battista Re, un dels homes més poderosos de l'Església. Tot estava dat i beneït, valgui aquí l'expressió, fins que el bisbe de Lleida Francesc Xavier Ciuraneta es va plantar, i durant set anys va posar en evidència les arbitrarietats de Roma i la conferència Episcopal.
L'1 de març de 2006 es va saber que la Signatura havia demanat al bisbat de Lleida que aportés documentació relativa als recursos presentats. Els juristes que representaven Lleida es van mostrar esperançats perquè per primera vegada el Vaticà reclamava documentació per analitzar el cas. Fins que es presentessin els documents el tribunal va dictar una dilata.



Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.

dijous, 13 de gener de 2011

Casos pràctics de restauració a la xarxa

El monestir de Santa Maria de El Paular fou una cartoixa des de la seva fundació el 1390, tot i que des de 1954 és una abadia benedictina. Es troba al municipi de Rascafría, als peus de la Serra de Guadarrama, a la comunitat de Madrid.


Al seu interior hi trobem un magnífic retaule gòtic d'alabastre policromat d'unes dimensions colossals: 12 metres d'alçada i gairebé 9 d'alçada que cobreixen tot el presbiteri. Tot i que la pedra es dugué des de Gènova, s'esculpí in situ per artistes de l'escola de Guás durant l'última dècada del s. XV; tot i que la policromia que es conserva és posterior. Podeu consultar tota la iconologia i història del retaule en el següent enllaç que, tot i extens, presenta esquemes i explicacions molt detallades i interessants.


L'empresa Tracer, Restauración y Conservación S. L. s'encarregà de la seva restauració sota la supervisió del Instituto del Patrimonio Histórico Español (IPHE). Ha penjat un vídeo a youtube, tal i com realitza amb la resta de les seves intervencions que podeu consultar al seu web, on es poden veure imatges força interessants de l'abans, el durant i el després de la restauració. Són d'aquells canvis impressionants que ens agraden a tots, tot i que les imatges no estan comentades.



En el següent vídeo es presenta la intervenció al retaule major del monestir de Sant Jeroni de Granada realitzat també per la mateix empresa. En aquest cas les imatges sí que estan comentades, donant-nos una explicació detallada però molt entenedora tant de la història, com de la tècnica artística i de la intervenció de restauració. Una manera molt bona de donar a conèixer el sector a la societat.


dimecres, 12 de gener de 2011

Mig miler de visites!

El bloc EIX RESTAURA - Conservació del patrimoni  ha assolit ja el mig miler de visites, tot i que fa tot just un mes, quan el passat 5 de desembre de 2010, iniciava la seva tasca amb la publicació de la primera entrada.


EIX RESTAURA - Conservació del patrimoni vol difondre les seves intervencions de restauració a través d'aquest bloc alhora que presenta altres aspectes del món de la restauració d'obres d'art i del patrimoni en general. Esperem que en continueu gaudint.

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (VII)

Quan l'Opus Dei va aconseguir una influència determinant a Roma, a partir de l'entronització del papa Joan Pau II, va ser el moment de llançar l'ofensiva definitiva, de la mà directa de cardenals i monsenyors vinculats a aquesta organització i a l'Espanya nacionalcatòlica.
El front polític també va ser determinant. L'annexió es va produir quan el terolenc Juan Alberto Belloch, més tard alcalde de Saragossa, va obtenir el 1993 la cartera de Justícia (la responsable de les relacions amb l'església) i es va convertir en vicepresident del govern espanyol.
Belloch va acusar el bisbe de Lleida de voler catalanitzar les parròquies aragoneses a l'ensems que el bisbe de Barbastre assegurava que pretenia incorporar-les políticament a Catalunya.


Mapa d'Aragó i les seves diòcesis anterior a 1995,
on es veu la part del bisbat de Lleida annexionat.
Mapa de Catalunya amb les seves diòcesis actuals.
El de Lleida no era l'únic bisbat amb parròquies fora dels límits administratius catalans.


L'ascensió de Belloch va coincidir amb la de l'arquebisbe de Saragossa, Elías Yanes, a la presidència de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE). Va ser des del moment del seu nomenament a la capital de la província eclesiàstica, el 1977, una peça clau en la pugna per la desmembració de Lleida.
A partir d'aquesta situació, tres nuncis van determinar no només la partició del bisbat i la concessió de les obres d'art a Barbastre, sinó una ofensiva contra tota l'Església catalana que va culminar en l'esberlament de l'arquebisbat de Barcelona i el nomenament de bisbes "adequats" a gairebé totes les diòcesis, fins i tot de l'Opus Dei.
Els diferents nuncis vaticans des dels anys cinquanta, a excepció de Luigi Dadaglio, tenien la consigna d'actuar a favor de l'annexió del territori de Lleida a Barbastre. Ho prova la correspondència d'Ildebrando Antoniutti i les actuacions de Mario Tagliaferri, Lajos Kada i Manuel Monteiro de Castro. Tots van fer consignes contra el "nacionalisme exacerbat" i van actuar en contra de qualsevol expressió de l'Església catalana.
En primera instància Tagliaferri fou qui dictaminà la mutilació de la diòcesi catalana el 1995. Fou més tard Kada, que es va enriquir de manera corrupta amb la venda de gravats de l'Església, qui va emetre un decret ple d'irregularitats jurídiques en que disposava que "el patrimonio artístico procedente de las parroquias desmembradas, y que se encuentra actualmente en Lleida, está a título de depósito y no de propiedad, mientras la diócesis de Lleida no pruebe lo contrario en cada caso; por lo que, de ser reclamado por sus legítimos propietarios, debe devolverse".
Fou un nunci que manipulà les comissions que havien d'estudiar el cas i els recursos interposats pel bisbat de Lleida, però només foren encapçalades per prelats partidistes. El seu successor, Monterio de Castro, va continuar la política decantant les comissions amb anticatalans i personatges vinculats a l'Opus, favorables a Barbastre.
Una qüestió cabdal en el litigi és que el Vaticà no ha volgut analitzar mai la propietat de les peces. Contra lleida hi ha únicament el decret personal de Lajos Kada i la ratificació per Giovanni Battista Re, un ultraconservador italià molt vinculat a la cúpula de l'Església espanyola i a l'ambaixador d'Aznar a la Santa Seu, Carlos Abella. Les actuacions jurídiques d'aquest dicasteri
 han estat conduïdes per Eduardo Baura, un madrileny que és degà de Dret Canònic de la Santa Croce, la Universitat de l'Opus Dei a Roma.





Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.


dimarts, 11 de gener de 2011

La restauració d'Adam i Eva de Durero








El Museo Nacional del Prado presenta al seu lloc web diferents casos pràctics d'intervencions de restauració a peces de gran valor que conserva al seu fons.
Es presenta l'explicació amb complements gràfics (tant imatges com vídeos en alguns casos) de les restauracions de cinc pintures sobre taula: Adam i Eva de Durero; Felip II a cavall de Rubens; La Nativitat de Pietro da Cortona (que és una peculiar pintura sobre pissarra i venturina, molt recomanable); la Immaculada dels Venerables de Murillo i la Purificació de la Verge de Pedro de Campaña.
Recomano que visiteu en concret la intervenció a Adam i Eva de Durero, on a més de l'informe de la restauració podreu trobar imatges i vídeos explicatius, tant pel procés de restauració del suport com de la pintura.
Al llarg de la història aquestes dues taules, la d'Adam i la d'Eva, ja havien estat restaurades en diversos moments, però la última intervenció es realitza a finals del 2008 pels restauradors Maite Dávila (especialista en pintura) i José de la Fuente (especialista en suports de fusta), amb la col·laboració de George Bisacca del Metropolitan Museum of New York i la direcció tàcita de Pilar Silva Maroto, cap del Departament de Pintura Flamenca del Museo del Prado.
El que destaca de la restauració d'aquestes dues taules és la tasca realitzada sobre el suport de fusta, molt malmès a causa de les intervencions anteriors que havien ocasionat esquerdes longitudinals, deformacions, bombaments i irregularitats en la superfície pictòrica, que oferia una imatge plana i freda per l'oxidació dels vernissos i l'enfosquiment dels repintats.



La taula d'Eva abans, durant i després de la intervenció
Font: www.museodelprado.es


 En el cas de la pintura d'Adam, la taula es va rebaixar per adherir-la a una estructura rígida "engatillada" (una retícula de fusta encolada sobre el suport original), que impossibilitava el lliure moviment de la fusta. S'hagué de retirar amb moltes precaucions i s'hi investigà un nou sistema de suport a partir d'un mecanisme de molles per tal de dotar-la de rigidesa alhora que li permetés els moviments naturals de la fusta.


La taula d'Adam abans, durant i després de la intervenció
Font: www.museodelprado.es


És tota una experiència de restauració que s'inicia amb estudis i contactes entre institucions l'any 2005 i que finalitza al cap de gairebé quatre anys. Una imatge de la importància que tenen les grans obres mestres de l'art.








divendres, 7 de gener de 2011

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (VI)

Les trifulgues eclesiàstiques, l'origen del litigi
El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d'història i la voluntat dels feligresos, que no van ser consultats en cap moment. El cas era insòlit, sense precedents a Europa, i es va fer amb l'excusa d'adequar les diòcesis espanyoles als límits autonòmics.
Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya i acèrrim catòlic, fou entrevistat el 2008 en relació a aquest afer i sobre la passivitat del govern davant d'aquesta situació com es recull a El complot "Vaig pensar que l'Església catalana es defensaria, i no va ser així. […] Em va semblar que no hi havíem d'intervenir. Jo crec en la separació entre l'Església i l'Estat. […] Si ho haguéssim intentat, segurament no ens n'hauríem sortit. El papat no ha sigut mai favorable a Catalunya per raons històriques. L'enemistat entre el Vaticà i Catalunya ve de lluny, de quan la Corona d'Aragó -els catalans, bàsicament- intervenia en la política italiana i en la Mediterrània. Roma va excomunicar el rei català i la croada."
Ja consumada la segregació, un nunci que va acabar acusat de corrupció va prendre la decisió arbitrària i fraudulenta de lliurar més d'un centenar d'obres d'art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre Montsó. Però el conflicte es veu agreujat per la lluita contra la personalitat mateixa de Catalunya, que Aragó ha assumit com a pròpia autoproclamant-se baluard contra l'expansionisme i l'independentisme català, tant per obtenir el territori episcopal com per intentar després aconseguir, contra les bases més elementals del dret i les normes museístiques internacionals, unes peces que són a Lleida des de finals del XIX, tal i com hem comentat repassant la història del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.
En el fons resta la voluntat d'assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, la Franja. Fa gairebé dues dècades que Aragó té pendent una llei de llengües que hauria de portar una certa dignitat als seus catalanoparlants, però sempre l'ha ajornat. Al contrari, totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir la cultura d'aquest territori i fer que giri l'esquena al seu pol de referència històric.
Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seva creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar d'una mort segura a ser la segona d'Aragó.
De fet, aquest bisbat va tenir més d'un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d'Escrivá a favor del seu bisbat, on l'organització que ell va crear el 1928, l'Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad.




Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.


dimecres, 5 de gener de 2011

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (V)






Els estudis de Carmen Berlabé i Francesc Fité van demostrar que quatre de les obres que Barbastre reclama se'ls va atribuir una procedència errònia, ja que almenys dues són originàries de la Seu Vella i les altres dues, segons Isidre Puig (historiador a la UdL) formen part d'una taula de l'Epifania i el Naixement signada per Jaume Ferrer i que també Silverio Nieto, el bisbe de Barbastre, va incloure a la llista d'obres a donar. L'opinió generalitzada dels estudiosos és que van anar a parar a Binaced quan la catedral va ser desmantellada per Felip V. Aquest seria el cas també d'un retaule de Sant Antoni i Sant Pau Anacoreta, que procedeix amb tota probabilitat de la capella de la Seu dedicada a aquests dos sants i que van anar a parar a Vilanova de Sixena.


Taula del Naixement i l'Epifania signada per Jaume Ferrer.
Font: www.museudelleida.cat
És trist que fins el 1993, quan Carmen Berlabé inicia la seva recerca, no s'hagués catalogat tot aquest fons diocesà. L'ancià mossèn Ramir Viola, que tenia al seu càrrec l'Arxiu Episcopal, no li semblava bé que gent no vinculada s'hi endinsés. Tampoc el bisbe Malla va facilitar en cap moment la recerca.
Tot i això, en un primer moment ja van començar a sortir cartes i documents de Josep Meseguer que eren títols claríssims de propietat, i fins es van trobar dietaris amb totes les anotacions relacionades amb la compra o la permuta d'obres. Tot això fou a partir de 1999, quan Ciuraneta pren el relleu a la diòcesi i permet lliurement l'entrada a l'arxiu del bisbat i de la catedral a la historiadora. Tot i això, fins el 2003 no es van extreure les conclusions; moment en que les tensions amb el Vaticà ja estaven més que assentades tal i com detallarem. Es van rescatar factures, rebuts, cartes de donació i permuta, etc. Segons Berlabé "les proves que demostren la propietat de Lleida són contundents" però ni el nunci ni el Vaticà no van reconèixer cap dels documents.
Altres peces reclamades de les que la procedència es considera catalana serien el sagrari de Vall-llebrerola, que Pulchra atribuïa a Benavente; o el Calvari d'Irgo, una pintura sobre taula que es deia que era de Vallcarca, malgrat que la descripció i número d'inventari corresponen als atribuïts a aquest llogaret vora Pont de Suert. Dues peces que també a Pulchra es donaven com a provinents d'Eixea van resultar ser de l'església de Sant Joan de Lleida, enderrocada l'última dècada del segle XIX.
Hi ha també un frontal de seda adomassat de poc valor que Barbastre reclama perquè en el trasllat de després de la guerra, el 1943, algú el va enregistrar com a procedent de "Montanuy", quan en realitat és de Montagut.
En relació als documents que es conserven, l'esmentat sagrari de Vall-llebrerola (Noguera) el podem emprar d'exemple, com a un dels molts dels que es conserven les cartes originals en que es prova la compra o permuta d'obres, tal i com es transcriu a El complot:
Estimado Prelado:
Ayer lunes con un carruaje de Artesa de Segre mandé el retablo gótico, altar principal que según parece habría sido en otro de la antigua Iglesia hoy del todo derruida de Vallebrera i posteriormente de Vallebrerola; adjunto le mandó un sagrario que estaba arrinconado en el palomar de la Rectoría, con un ritual que si algún mérito tiene, lo puede dejar en el museo. No lo he enviado antes porque esperaba la ocasión de que bajara algún carro particular y en vista que esta ocasión no llegaba, he determinado entregarlo a una agencia, con la condición que lo lleven a su mismo palacio. Los pocos vecinos de Vallebrerola han recogido una pequeña cantidad en metálico, pero aún no hay suficiente para hacer el campanario dado el caso que si Ilustrísima pueda proporcionarles una campana, con el importe del retablo, pues lo recolectado solo llega a unos catorce duros […]. Espero me contestará si ha recibido el retablo y demás y todo lo que V.E. Ilustrísima tenga a bien disponer lo podrá decir. Los Vallebrerolenses quisieran la campana para el 23 de diciembre que es el patrón de dicho barrio.
Sin más se ofrece de V.E.I. Y besa respetuosamente su pastoral anillo éste humilde súbdito y capellán.
José Lladonosa, Pbro.
Vallebrera, 7 octubre 1902.
El bisbe Meseguer va escriure a la capçalera: "Recibido. Se les envía una campana para Vallebrera, ha costado 298 pesetas".
Amb documents provatoris com aquest, un notari va estendre títols de les peces, i constituí escriptura de propietat i de dipòsit, inscrivint-les en el registre; acreditant la història dels objectes artístics en litigi, tal i com desenvoluparem més endavant.



Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.