divendres, 7 de gener de 2011

El litigi de l'art sacre a la Franja de Ponent (VI)

Les trifulgues eclesiàstiques, l'origen del litigi
El Vaticà va dictar el 15 de juny de 1995 un decret pel qual cedia més de la meitat de la diòcesi de Lleida a la veïna de Barbastre, malgrat vuit segles d'història i la voluntat dels feligresos, que no van ser consultats en cap moment. El cas era insòlit, sense precedents a Europa, i es va fer amb l'excusa d'adequar les diòcesis espanyoles als límits autonòmics.
Jordi Pujol, aleshores president de la Generalitat de Catalunya i acèrrim catòlic, fou entrevistat el 2008 en relació a aquest afer i sobre la passivitat del govern davant d'aquesta situació com es recull a El complot "Vaig pensar que l'Església catalana es defensaria, i no va ser així. […] Em va semblar que no hi havíem d'intervenir. Jo crec en la separació entre l'Església i l'Estat. […] Si ho haguéssim intentat, segurament no ens n'hauríem sortit. El papat no ha sigut mai favorable a Catalunya per raons històriques. L'enemistat entre el Vaticà i Catalunya ve de lluny, de quan la Corona d'Aragó -els catalans, bàsicament- intervenia en la política italiana i en la Mediterrània. Roma va excomunicar el rei català i la croada."
Ja consumada la segregació, un nunci que va acabar acusat de corrupció va prendre la decisió arbitrària i fraudulenta de lliurar més d'un centenar d'obres d'art del Museu de Lleida a la nova diòcesi de Barbastre Montsó. Però el conflicte es veu agreujat per la lluita contra la personalitat mateixa de Catalunya, que Aragó ha assumit com a pròpia autoproclamant-se baluard contra l'expansionisme i l'independentisme català, tant per obtenir el territori episcopal com per intentar després aconseguir, contra les bases més elementals del dret i les normes museístiques internacionals, unes peces que són a Lleida des de finals del XIX, tal i com hem comentat repassant la història del Museu de Lleida, Diocesà i Comarcal.
En el fons resta la voluntat d'assimilar una part del seu territori que té la llengua i la cultura catalanes com a pròpies, la Franja. Fa gairebé dues dècades que Aragó té pendent una llei de llengües que hauria de portar una certa dignitat als seus catalanoparlants, però sempre l'ha ajornat. Al contrari, totes les accions de Saragossa, des de la divisió comarcal als plans de carreteres, van dirigides a substituir la cultura d'aquest territori i fer que giri l'esquena al seu pol de referència històric.
Un dels components determinants de les actuacions contra Lleida ha estat la salvaguarda del bisbat de Barbastre, sumit des de la seva creació, al segle XVI, en un raquitisme que el condemnava a la desaparició. Un cop annexionades 111 parròquies de Lleida, la diòcesi va passar d'una mort segura a ser la segona d'Aragó.
De fet, aquest bisbat va tenir més d'un segle totes les funcions suspeses, fins que el 1951 el franquisme el va ajudar a restablir, justament quan el barbastrenc Josemaría Escrivá de Balaguer començava a aconseguir poder i ministeris dins el règim. Les cròniques detallen les pressions d'Escrivá a favor del seu bisbat, on l'organització que ell va crear el 1928, l'Opus Dei, té el gran santuari mundial, Torreciudad.




Llocs de consulta
www.museudelleida.cat
CASANOVA, Eugeni. El complot. La trama en la segregació del bisbat de Lleida i el litigi de les obres d'art. Pagès Editors. Lleida, 2008.
BERLABÉ, Carmen. "El Museu Diocesà de Lleida: una història retrospectiva" a Urx. Revista cultural de l'Urgell. Núm. 8, 1995.
BERLABÉ, Carmen. Els inicis de la museologia a Lleida i el Museu Diocesà: història i vicissituds d'una col·lecció. Tesina de llicenciatura, UAB, 1999.
GRACIA GIMENO, Juan Antonio. La nueva diócesis de Barbastro-Monzón. Historia de un proceso. CSIC, 2001.